ANGOIXA (ESP) – Esclaus de la por, 2018

Enlaces: Facebook BandCamp

-En castellano aquí-

Tot i els anys, el death metal suec ha deixat una empremta inesborrable en el món del metal extrem. No és gens estrany, doncs, que nombroses bandes hagin volgut recollir el testimoni deixat per aquells ENTOMBED, DISMEMBER o CARNAGE, entre molts d’altres. Generalment, un dels aspectes que les noves formacions tracten d’assolir és el so característic d’aquests grups. Punyent i ferotge, l’efecte creat pel cèlebre pedal Boss HM-2 va redefinir la manera d’interpretar el death metal, i avui en dia és un dels principals atractius per a l’aficionat a aquest subgènere. Els barcelonins ANGOIXA es podrien emmarcar perfectament en aquesta corrent, ja que tant en el seu EP La foscor del bosc com en el seu àlbum de 2014 Camins sense destí practiquen un death metal suec pur i ortodox. Amb el recent Esclaus de la por, deixen encara més clares les seves intencions de mantenir-se en el camí marcat per els seus treballs previs, amb una fòrmula que experimenta pocs canvis, però que alhora dona un marcat salt qualitatiu en la producció.

Des dels primers instants fins al darrers compassos, Esclaus de la por és una onada incessant de contudents riffs a temps mitjos i ràpids a parts iguals. Es pot apreciar una bona alternància entre les parts més accelerades i d’altres a tempos més arrossegats, amb unes clares reminiscències a bandes com BLOODBATH o les esmentades anteriorment, i ANGOIXA no sembla tenir cap problema en passar de les unes a les altres, demostrant que també han aprofitat l’experiència acumulada amb els anys per millorar el seu nivell compositiu. És especialment notable l’ús de teclats en pràcticament totes les cançons, que fan acte de presència principalment en les seccions lentes. Un ús que resulta a més a més molt intel·ligent, ja que reforçen de manera subtil els passsatges més solemnes, sense arribar mai a predominar. Pura essència de death metal suec, i prova concloent de que ANGOIXA vol mantenir viu aquest llegat en tots els sentits possibles. En «Déus de la falsedat«, primera peça de l’àlbum, ja es pot apreciar l’ús extens que la banda en fa per acompanyar els diversos fragments de la cançó; però potser en la que més m’ha cridat l’atenció és justament en l’última, «Dins la matriu«, on aquest recurs es combina de manera sorprenentment efectiva amb les cadències inicials al més pur estil de BOLT THROWER. No és l’únic moment del disc que recorda a la mítica banda anglesa, i per exemple els canvis de temps a «Esclaus de la por«, tema que dona nom a l’àlbum, també en presenten un aire molt marcat.

Si hom escolta els seus anteriors treballs, es pot arribar a trobar a faltar certa vessant melòdica que hi estava més present en comparació amb el nou disc. Aquest canvi probablement és degut a la major maduresa musical de la banda, que ja no té la necessitat de recórrer a girs melòdics més convencionals per atraure a l’oient, i es centra molt més en crear paisatges freds i dissonants. Tot i així, algun moment tan «left-hand-path» com els que podíem trobar en els anterior llançaments (per exemple, en la introducció d'»El despertar de la Bèstia» o l’interludi d'»El mort vivent«) haurien estat una inclusió interessant. Per altra banda, un aspecte negatiu és que els solos son més aviat escassos i dispersos al llarg del disc, d’entre els quals, si n’hagués d’escollir un, destacaria el de «Rere el mirall«. Les guitarres recorren de manera frequent a l’ús de punteigs, recurs tant convencional com efectiu, però trobo a faltar una mica més d’atreviment a l’hora de llençar-se a interpretar solos més caòtics i salvatges, que sentarien de meravella a molts dels temes. Al meu parer, aquesta mancança es fa més evident tenint en compte l’excel·lent interpretació de les guitarres.

I és que poca cosa es pot afegir sobre aquest aspecte. Amb Esclaus de la porANGOIXA han assolit un nivell tècnic impecable, que fa lluir totes i cadascuna de les vuit cançons que composen l’àlbum. Potser el que més destacaria per sobre de la resta és l’excepcional labor de la bateria, que omple de manera eficaç tots els riffs amb un gran treball de plats, i dirigeix perfectament els freqüents canvis de velocitat. La producció és exquisita per a un llançament d’aquestes característiques, i el so «motoserra» al que em referia al començament està present durant tot l’àlbum, reforçat per un baix potent que sense floritures compleix a la perfecció el seus comès. Tanmateix, totes les virtuts que presenta també poden interpretar-se com que es tracta d’un àlbum conservador en el seu estil, i probablement un punt addicional d’innovació podria contribuir a pujar encara més el nivell de la banda.

En poques paraules, es pot dir que Esclaus de la por és una obra de qualitat, compacta i completa, que despertarà l’interès de l’aficionat al so del death metal més clàssic. Qui busqui una major originalitat potser sentirà certa decepció, però està clar que ANGOIXA sap el que vol aconseguir i s’hi llença de cap per dur-ho a terme. A més a més de totes les seves virtuts, cal dir que son una banda molt capaç de defensar el seu treball en directe (puc donar-ne fe). Tot això permet afirmar amb seguretat que, a hores d’ara, ANGOIXA és una de les bandes catalanes de metal extrem que presenten un futur més prometedor. I vull insistir: no us perdeu el seu directe.

Comparte:

COMENTARIOS